La síndrome de dèficit de testosterona (SDT) és una síndrome clínica i bioquímica associada a l’edat que es caracteritza per la presència de símptomes suggestius de dèficit de testosterona i una disminució dels nivells de testosterona sèrica..

En la majoria de casos, el motiu de consulta a l’uròleg/andròleg és la disfunció erèctil o la disminució de la libido. Però més enllà d’aquests símptomes, el dèficit de testosterona s’associa a una sèrie de condicions que afecten negativament la salut de l’home.

Tant els nivells plasmàtics de testosterona com els de les seves proteïnes transportadores presenten canvis importants associats a l’envelliment. Així, mentre els nivells de testosterona total i d’albúmina tendeixen a disminuir, els nivells de SHBG (proteïna transportadora d’hormones sexuals) augmenten; per tant, hi haurà més testosterona plasmàtica que s’unirà a la SHBG, amb la consegüent disminució de les fraccions de testosterona lliure i biodisponible. Per tot això, els nivells de testosterona lliure i biodisponible disminuiran amb l’edat en major mesura que els de testosterona total. S’ha observat en estudis poblacionals que, als 80 anys, els homes presenten únicament el 50% dels nivells de testosterona observats en homes sans de 20 anys.

La disminució dels nivells sèrics de testosterona produirà, entre altres efectes, una disminució de la funció sexual i de l’estat d’ànim, així com una disminució de la densitat mineral òssia i canvis en la composició corporal.

L’objectiu principal del tractament substitutiu amb testosterona és restablir les concentracions fisiològiques normals de testosterona. El mètode de tractament substitutiu amb testosterona depèn de la disponibilitat, la seguretat, la tolerabilitat, l’eficàcia i la preferència del pacient i del metge. Actualment es disposa de presentacions injectables i gels transdèrmics.