L'oftalmòleg de Centro Médico Teknon Ferran Mascaró protagonitza el llibre 12 maratons i 1 tatuatge

El Dr. Ferran Mascaró, oftalmòleg de Centro Médico Teknon, és el protagonista de 12 maratons i 1 tatuatge, el nou llibre de l'escriptora Gemma Vilanova, publicat per Símbol Editors. L'obra explora la història d'un corredor amateur que afronta els entrenaments i les competicions amb l'exigència d'un professional, i reflexiona sobre l'esforç, l'ambició i la recerca constant de nous reptes.

Però darrere de les maratons hi ha també una història familiar. Córrer ha esdevingut una activitat compartida entre Ferran Mascaró i el seu fill Josep, un jove amb autisme sever, i una manera de relacionar-se i gaudir del temps junts.

En aquesta entrevista, el Dr. Mascaró explica com va néixer el llibre, què l'impulsa a continuar competint i com la seva experiència personal ha influït en la seva manera d'exercir la medicina.

Ets el protagonista de 12 maratons i 1 tatuatge, el nou llibre de la teva dona, Gemma Vilanova. Com va sorgir la idea d'explicar la teva història com a corredor de maratons?

Fa set anys, la Gemma va publicar 1 fill inesperat i 1 sofà, un llibre sobre la criança del nostre fill Josep que va tenir molt bona acollida, amb diverses reedicions i, fins i tot, una traducció al castellà, El hijo inesperado. Des de feia temps, l'editorial li proposava escriure alguna cosa semblant, però ella no es veia fent una segona part d'aquella història.

L'editor, que sabia que corro sovint amb el Josep i que comparteixo aquestes experiències a les xarxes socials, li va proposar explorar aquesta faceta meva com a corredor. La meva afició per córrer i les maratons que he fet podien ser el punt de partida d'un nou llibre.

Al principi, la Gemma no ho acabava de veure clar. De fet, crec que va començar a escriure buscant quina mirada volia donar a aquesta història. A diferència del primer llibre, escrit en primera persona, va decidir explicar-la a través d'un narrador omniscient, que observa els personatges des de fora. D'aquesta manera, ella mateixa també es converteix en un personatge: la dona d'un corredor amateur que viu l'entrenament i la competició amb l'exigència d'un professional i que troba en el fet de córrer una manera de viure i de viure millor.

libro-12-maratons-un-tatuatge

Quan vas començar a córrer maratons i què vas trobar en aquest esport perquè acabés ocupant un lloc tan important a la teva vida?

Vaig començar a córrer fa uns vint anys, sobretot perquè buscava una manera senzilla de fer esport, sense haver de dependre de ningú. Sempre havia estat molt esportista, però després d'acabar la carrera universitària em vaig adonar que el tennis, que havia practicat de jove, era difícil de compaginar amb el dia a dia: necessitava trobar algú amb qui jugar, disposar d'una pista... Al final, pràcticament havia deixat de fer esport. En canvi, per sortir a córrer només calia posar-me unes vambes.

Les maratons van arribar més endavant, quan vaig començar a buscar nous objectius i a plantejar-me reptes. Vaig descobrir que se'm donaven bé i que, com més m'hi dedicava, millors resultats obtenia. Això em va enganxar. Al principi, el que més em motivava era aquesta obsessió per superar-me, per millorar constantment les meves marques personals. Va ser aquesta recerca de nous reptes el que va acabar convertint el running en una part tan important de la meva vida.

Ferran-Mascaro-tocando-campana-marato

La Gemma descriu un corredor amateur que es prepara amb l'exigència d'un professional. Et reconeixes en aquest retrat? Creus que aquesta exigència també forma part de la teva manera d'exercir la medicina?

Sí, m'hi reconec plenament. Aquesta manera d'afrontar l'esport, intentant millorar constantment i dedicant-hi cada vegada més temps i intensitat, m'ha resultat completament addictiva. Crec que el llibre reflecteix molt bé aquesta contradicció: soc un corredor amateur, però m'entreno amb la intensitat i l'exigència d'un professional.

I penso que això també té molt a veure amb la meva professió. Potser aquesta necessitat de superació constant i de buscar l'excel·lència, fins i tot en una activitat lúdica com córrer, ve de la meva manera d'entendre la cirurgia oftalmològica, un àmbit en què l'exigència és màxima i sempre hem de buscar els millors resultats possibles.

tatuaje-fechas-maraton-ferran-mascaro

"Soc un corredor amateur, però m'entreno amb la intensitat i l'exigència d'un professional."

Cada vegada hi ha més persones que s'animen a córrer i a participar en curses populars i maratons. Com expliques aquest auge del running?

Crec que aquest auge del running s'explica per dos factors. D'una banda, és una activitat fàcil de practicar i molt gratificant. Amb relativament poc temps de dedicació, comences a notar millores tant en el rendiment com en la condició física. És un esport que et dona resultats i això t'anima a continuar.

Però tampoc podem obviar el paper de les marques esportives i el seu interès econòmic a promocionar aquesta activitat. Hi ha tota una indústria al darrere, amb nous models de vambes, roba cada vegada més atractiva i campanyes protagonitzades per persones que projecten una determinada imatge. Tot aquest màrqueting ha generat una pressió que ha contribuït a posar el running de moda i ha fet que molta gent que potser abans no s'havia plantejat córrer ara s'hi interessi i comenci a practicar aquest esport.

El llibre parla d'esforç, ambició i resistència, però també de les contradiccions humanes. Què has après de tu mateix corrent maratons?

Córrer maratons m'ha ensenyat moltes coses, sobretot sobre mi mateix. He après fins a quin punt estic disposat a patir, a trobar la felicitat en moments de solitud i a conèixer-me millor, tant físicament com psicològicament. Sobretot, he après com reacciono davant les adversitats.

Però també he après a situar-me respecte als altres. La competició sempre és un bany de realitat: et permet prendre consciència de qui ets i no creure't millor del que realment ets.

El running també ha adquirit un significat especial en la vostra família. Com vau descobrir que córrer podia ser una manera de connectar amb el vostre fill Josep?

Josep-valent

Ho vam descobrir arran de les seves escapades. Quan era petit, el Josep tenia tendència a escapar-se constantment. De fet, es va perdre diverses vegades i fins i tot vam haver de recórrer a la policia per trobar-lo. Era una situació que ens preocupava molt i que ens obligava, a la Gemma i a mi, a estar sempre pendents d'ell, especialment quan érem en espais oberts.

Un dia, a la platja de Tamariu, en lloc d'intentar retenir-lo com fèiem habitualment, vaig decidir seguir-lo a una distància prudencial. Va començar a córrer pel camí de ronda, fins i tot descalç, i jo el seguia de lluny. Vam acabar fent més de quatre quilòmetres. L'endemà em vaig posar unes vambes, vaig agafar una ampolla d'aigua i vaig decidir tornar-ho a provar. Aquell dia vam córrer gairebé deu quilòmetres per la muntanya, durant més d'una hora, i el Josep estava content i feliç.

Vaig descobrir que era una activitat que a ell li encantava i que jo també podia gaudir, perquè, a més, em servia per entrenar. Així va néixer una rutina compartida. Durant molt de temps he adaptat el meu horari per dedicar-li una tarda a la setmana. Sortíem de casa, a prop de Teknon, i pujàvem corrent fins al Tibidabo. Un cop a dalt, ens fèiem una fotografia i el Josep es prenia un Calippo mentre contemplàvem Barcelona des del mirador.

Per a mi, el més important és que córrer ens ha permès connectar d'una manera diferent. Quan correm junts, no estic cuidant el meu fill amb una discapacitat, sinó que estem compartint una activitat que ens agrada a tots dos. Cap dels dos dedica el seu temps a l'altre: simplement gaudim d'estar junts.

"Cap dels dos dedica el seu temps a l'altre: simplement gaudim d'estar junts."

Quin paper té actualment l'esport en la vostra relació amb en Josep? Hi ha algun moment especial que recordis?

A mesura que el Josep ha anat creixent, i especialment amb l'arribada de la pubertat i de noves alteracions neurològiques associades al seu autisme sever, córrer s'ha convertit pràcticament en l'única activitat que ens permet connectar i estar bé junts.

Ja no ens limitem a pujar al Tibidabo, sinó que també ens preparem per participar en curses populars, com la Cursa dels Nassos o la Jean Bouin, a Barcelona.

Un dels moments més especials va ser l'any passat, quan el Josep va completar la Mitja Marató de Puigcerdà en menys de dues hores. Va ser el padrí de la cursa i el primer corredor amb autisme sever que completava una mitja marató al nostre país. Jo estava lesionat i el vaig haver d'acompanyar en bicicleta, però la seva germana, la Jana, va córrer tota la cursa agafada del seu braç. Va ser un dia molt emocionant.

Després vam repetir l'experiència a la Mitja Marató de Granollers, aquesta vegada sota un aiguat impressionant. Jo ja m'havia recuperat i vaig poder córrer al seu costat.

Per a nosaltres, córrer no és només una activitat del present, sinó que espero que també ho sigui en el futur. És una manera de compartir temps, gaudir junts i ser feliços.

"Córrer s'ha convertit pràcticament en l'única activitat que ens permet connectar i estar bé junts."

Com a metge i pare d'un jove amb trastorn de l'espectre autista, has viscut l'atenció sanitària des de dues perspectives diferents. Aquesta experiència ha canviat la teva manera d'entendre les necessitats dels pacients i les seves famílies?

Conviure amb una persona com el Josep, que té dificultats cognitives i de comunicació importants, ja que no parla i comprèn molt poc el llenguatge, així com alteracions neurològiques associades, com tics vocals i motors, fa que la relació amb el sistema sanitari sigui complexa.

Per al Josep és molt difícil esperar i entendre moltes de les situacions que comporta l'atenció sanitària. Aquesta experiència et permet veure en quins llocs et comprenen i t'atenen bé i en quins no, i t'ensenya a ser més pacient, sobretot quan ets a l'altra banda de la consulta, com a metge.

Sempre dic que conviure amb el Josep m'ha entrenat, i em continua entrenant cada dia, per ser millor oftalmòleg i tenir més cura dels meus pacients. Crec que el doctor Mascaró d'avui és, en molts aspectes, un metge millor gràcies al fet de ser pare del Josep.

"Conviure amb el Josep m'ha entrenat, i em continua entrenant cada dia, per ser millor oftalmòleg i tenir més cura dels meus pacients."

Després de tants quilòmetres, què et continua motivant a posar-te les sabatilles i sortir a córrer?

El que em continua motivant, després de tantes curses, maratons i marques personals superades, és la competició. Potser ja no tant contra mi mateix, perquè a mesura que em faig gran cada vegada és més difícil continuar millorant els meus registres.

Però des de fa un temps he descobert un nou al·licient: competir amb corredors de la meva edat. Ara estic federat i participo en competicions d'atletisme màster, que em permeten competir amb esportistes de la mateixa categoria d'edat.

De fet, espero amb candeletes el canvi de categoria de l'any vinent, quan faré 55 anys. Confio que això em permeti ser més competitiu en els campionats de Catalunya o d'Espanya, i qui sap si algun dia en un campionat del món de marató. Aquest nou repte em manté la il·lusió i les ganes de continuar entrenant.

Què t'agradaria que descobrissin els lectors a través d'aquest llibre?

El llibre és, sobretot, una història entretinguda i divertida. La Gemma l'ha escrit perquè el lector s'ho passi bé llegint-lo. Però, més enllà d'aquesta primera lectura, crec que també convida a una reflexió més profunda: per què una persona troba en el fet de córrer una activitat tan important i què li aporta?

Penso que aquesta és la segona lectura del llibre: descobrir fins a quin punt la competició i aquesta addicció per millorar poden traslladar-se a tots els àmbits de la vida i fer-la més intensa, més divertida i més feliç.

Al final, es tracta d'entendre com una activitat com córrer et pot ajudar a millorar en molts aspectes i com, fins i tot quan tens una vida complexa o difícil, trobar la manera d'afrontar els reptes et pot fer més feliç.